Anna Marzà: “Aprendre una llengua, la que siga, mai serà temps perdut”

Anna Marzà és doctora en traducció i interpretació i coordina la seua tasca com a professora i investigadora en la Universitat Jaume I, on és membre de la Unitat d’Educació Multilingüe, amb l’assessorament al professorat en cursos sobre el tractament integrat de llengües (TIL). A continuació, Marzà ens explica les claus del nou enfocament en l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües que ha implantat recentment la Conselleria d’Educació amb el decret sobre Plurilingüisme i que es posarà en funcionament a partir del pròxim curs a les escoles d’arreu del País Valencià.

 

En què consisteix la integració de Llengües?

La didàctica integrada de llengües és un enfocament d’ensenyament i aprenentatge de llengües que es basa en el fet que la competència lingüística d’un parlant plurilingüe està formada per dos tipus de competències i continguts: aquells compartits i transferibles entre les llengües i aquells específics de cada llengua. Així, les competències necessàries per analitzar un text, o per buscar l’etimologia d’una paraula, o per entendre conceptes gramaticals, es poden adquirir en una llengua determinada i aplicar en una altra llengua sense necessitat d’haver-les d’aprendre de nou. En termes més concrets, si una xiqueta aprèn en classe de valencià què és un verb, les seues funcions i com es poden reconèixer, no cal que en classe de castellà tornen a explicar-li què és un verb i per a què serveix. Si els dos professors estan coordinats i apliquen una didàctica integrada de llengües, el professor de castellà reprendrà allò que el seu alumnat ja coneix i podrà aplicar els conceptes o ampliar-los. La didàctica integrada de llengües, per tant, es podria definir com un enfocament de l’aprenentatge de llengües més acostat a com funciona realment el nostre cervell en aquest aspecte, que aprofita allò que ja sap per a construir coneixements nous en altres llengües.

 

Quin és l’objectiu d’aquesta metodologia?

Les persones que han teoritzat sobre el tractament integrat de llengües (o TIL) entenen la llengua com una eina que hem d’aprendre a utilitzar i, per tant, aquest seria l’objectiu principal: que els xiquets i les xiquetes aprenguen a utilitzar les diverses llengües adequant-les als diversos contextos que se’ls plantegen. Ara bé, aquest no seria un objectiu exclusiu del TIL. Amb el tractament integrat de llengües, el que es desitja aconseguir de forma més concreta és que l’aprenentatge de llengües per part de l’alumnat siga més eficient i també ajudar-los a conèixer i aplicar el propi potencial plurilingüe de comparació, contrast i transferència entre les llengües del propi repertori.

 

Quin nivell d’implantació hi ha a les aules actualment? Fins on es preveu ampliar? Com?

La implantació és molt escassa, de moment. Les diverses lleis educatives des de la LOGSE han facilitat aquest enfocament amb la redacció dels continguts lingüístics i fins i tot l’han esmentat explícitament. Hi ha hagut formacions, però la majoria dels centres valencians no s’ha decidit a dur-la a terme. En el nou decret també es parla de tractament integrat de llengües com una de les metodologies que poden facilitar l’assoliment de bones competències plurilingües per part de l’alumnat. Per tant, sembla que sí que s’intentarà que arribe a més centres. Al text s’esmenta la formació i l’assessorament, que és un element clau perquè aquesta metodologia es puga dur a terme.

 

Quins requisits ha de tenir un centre per implantar amb èxit aquesta metodologia?

Aquesta metodologia no és possible sense una forta coordinació entre el professorat. Per tant, un equip cohesionat i decidit a treballar conjuntament seria un requisit indispensable per dur endavant el TIL. En aquest sentit, cal un mínim de plantilla definitiva que puga donar continuïtat al projecte. A la coordinació cal afegir, com ja esmentava abans, el suport de l’administració, a través de formacions i assessoraments, però també traduït en flexibilitat per a l’organització dels horaris i en temps que el professorat puga dedicar a la coordinació i l’elaboració de materials. Aquesta metodologia exigeix molt de treball i no es pot fer en hores extres, perquè esgotaria els professionals que l’han de dur a terme.

 

En quins centres de Castelló es porta a terme? Quins estan sent els resultats?

No tinc informació de tots els centres i no t’ho podria respondre amb exactitud, però un dels centres que fa més temps que l’està aplicant i amb bons resultats pel que sé és el Manel Garcia Grau, al barri de la Universitat. L’equip directiu i docent ha dedicat molt de temps a la formació, la coordinació i l’elaboració de material i fan una didàctica integrada de les dues llengües cooficials.

 

Com es pot treballar la integració de llengües a l’aula? Quins recursos recomanes emprar?

La millor manera de treballar la llengua és a partir de contextos reals d’ús, és a dir, no escriure una redacció perquè sí, sinó perquè té sentit escriure-la en una situació vivencial. Vicent Pascual ja ho deia: es tracta d’aprofitar totes les situacions que sorgeixen a l’escola, que en són moltes. Crear un recital de poesia perquè els xiquets i les xiquetes hi participen, escriure una obra de teatre i representar-la, presentar oralment un pòster per a posar en comú els continguts apresos en història, escriure les cartes necessàries per demanar els permisos per a fer una eixida, preparar, enregistrar i redactar una entrevista per a la revista de l’escola, elaborar entre tots una enciclopèdia de ciències naturals i escriure’n les entrades, participar en assemblees… els exemples són quasi infinits. Si us fixeu, tots els exemples que he esmentat requereixen elaborar un text (oral o escrit) per a una situació determinada que es durà a terme. Són situacions reals. Un exemple concret seria el cas de l’escola de Benlloch, on els xiquets preparen una òpera al llarg del curs. S’encarreguen de tot. Imagineu les situacions d’ús de la llengua que s’hi generen.

Com a materials més específics per al treball integrat de les llengües, de nou torna a aparèixer la coordinació. Crec que els recursos més importants són els documents de consens que es generaran a partir del debat entre els mestres sobre què és i com s’ensenya la llengua. Per exemple, serien els criteris unificats per al procés d’elaboració d’un text escrit i un text oral, o els criteris d’avaluació, que han de tindre els mateixos apartats en totes les llengües.

 

I a casa? Com es pot treballar la integració de llengües des de la família?

Hi ha dos grans pilars en l’aprenentatge de les llengües: l’ús i la reflexió, i els dos es poden fomentar des de casa. D’una banda, l’ús d’una llengua és el primer pas per a aprendre-la i, per tant, s’han de crear situacions perquè els xiquets la puguen utilitzar. A casa, s’ha de parlar i llegir molt amb els xiquets. I no només contes o històries, sinó qualsevol tipus de text, de temes diversos.

La qüestió que més preocupa els pares i les mares respecte a l’ús és: en quina llengua li parle? Com que l’anglès ara sembla tan imprescindible, moltes famílies decideixen parlar-los als fills sempre en aquesta llengua; o, en el cas de famílies vingudes d’altres països, decideixen parlar-los en la llengua del país on viuen, en el nostre cas, en castellà. Això és un error. Cadascú de nosaltres tenim una o dues llengües (alguns més, però no és habitual) que considerem la nostra llengua materna, la llengua en què pensem, estimem i en què tenim més riquesa (expressions, cançons, rondalles…). Aquesta (o aquestes) és la que hem d’utilitzar amb els fills de forma habitual, perquè els proporcionarem tota la riquesa amb què va acompanyada i connectarem emocionalment amb ells. Ara bé, això no vol dir que, si una persona sap més d’una llengua, no la puga mostrar a les seues filles. Al contrari, seria fantàstic si els llegira contes en altres llengües, o els cantara cançons en diverses llengües, o feren jocs en aquestes llengües que coneix. La diversitat, a partir de l’acceptació i el coneixement d’allò propi, és una riquesa inesgotable. En el nostre context, a més, el major estatus i presència social del castellà fa que en les llars castellanoparlants no hi haja presència del valencià. Estaria bé tindre llibres i música en valencià, encara que els pares no sàpiguen llegir en valencià, perquè els xiquets sí que arribaran a saber. I això els ajudarà molt en aquest aprenentatge integrat que hauran de fer a l’escola.

L’altre gran pilar de l’aprenentatge eficient d’una llengua és la reflexió, i no cal ser lingüista per a reflexionar amb els propis fills sobre la llengua. Tots ens hem preguntat moltes vegades d’on deu vindre una expressió o una paraula determinada, o hem dubtat a l’hora d’escriure alguna cosa. Fer aquestes reflexions en veu alta, buscar amb les nostres filles paraules al diccionari de llengua o el diccionari etimològic, fer jocs lingüístics (el penjat, el veig veig, sopes de lletres, la paraula amagada), buscar similituds i diferències entre les llengües que coneixem o que hem sentit, fixar-se en els cartells en altres llengües que hi ha pel carrer i intentar endevinar què diuen… fer de les llengües un tema de conversa, en definitiva, fomenta la seua capacitat metalingüística i, per tant, els ajuda a integrar millor els aprenentatges lingüístics.

 

En què consisteix el nou decret sobre l’ensenyament de llengües?

És un decret que intenta partir de la realitat que tenim, sense provocar un trencament, però que té la visió d’arribar molt lluny. La nostra història lingüística és tumultuosa i la qüestió de la llengua provoca sentiments molt intensos que, generalment, acaben en posicionaments tancats. En algun moment haurem de trencar aquesta roda. Tenim la gran sort de tindre dues llengües a l’abast, dues llengües que ens poden permetre ser bilingües efectius, amb els beneficis cognitius que això comporta. Però per obtindre aquests beneficis, les necessitem les dues. I per aprendre les dues de forma efectiva, està demostrat amb estudis variats i en contextos diversos que ho hem de fer partint de la llengua minoritzada. Aquesta és la visió última del decret, entenc jo: que l’alumnat valencià arribe a conèixer les dues llengües oficials de forma equilibrada i, a més, conega dues llengües estrangeres més. I això s’aconsegueix amb el nivell avançat del decret, on el valencià i l’anglès tenen molta presència. Els altres nivells que proposa, en canvi, són els que donen resposta a la realitat de la qual partim. Ara mateix, encara hi ha molts mestres que no tenen la titulació per a impartir classes en valencià i n’hi ha encara més que no tenen la titulació per a impartir classes en anglès. Es necessita un temps perquè es posen al dia. I una llengua no s’aprén en un any. Seria absurd pretendre-ho.

El que és essencial del decret, i potser passa més desapercebut, és la idea que els diversos nivells són com una escala que les escoles i els instituts han d’anar pujant. Ara poden incorporar-se al graó que consideren tenint en compte els mitjans de què disposen, però han de començar ja mateix a formar-se i treballar per anar pujant escalons i arribar als nivells òptims. L’objectiu d’anar pujant graons és poder acabar donant als seus alumnes i les seues alumnes allò que es mereixen: una competència plurilingüe real.

 

Quins canvis introduirà en l’ensenyament ?

Espere que, sobretot, contribuïsca a introduir canvis metodològics i de concepte. Que es comence a treballar en i per a la diversitat lingüística, que es treballen les llengües de forma integrada i que el plurilingüisme de l’alumnat es construïsca ja de forma generalitzada partint de la llengua minoritària. D’altra banda, les famílies i les escoles hauran de prendre decisions respecte al nivell d’on poden partir i cap on volen caminar i necessitaran assessorament i acompanyament. Vull pensar que aquest serà un dels canvis més rellevants: que l’administració els acompanyarà en aquest camí, els facilitarà la informació i la formació necessàries.

 

Quins falsos mites existeixen en la nostra societat envers el plurilingüisme i la integració de llengües?

N’hi ha molts! Per exemple, pensar que per ser plurilingüe has de conèixer com a mínim tres llengües i parlar-les com si fores un nadiu. La competència plurilingüe és molt més complexa que això, i inclou el coneixement de diferents varietats de diverses llengües. Així, un plurilingüe podria ser una persona que parla i escriu molt bé en valencià, i sap escriure també en la varietat oriental de la seua llengua, entén l’italià escrit (però l’oral no), i pot dur una conversa col·loquial en anglès americà (tot i que l’escrit li costa molt més). Un plurilingüe és una persona que sap partir dels seus coneixements lingüístics, en qualsevol de les llengües que coneix, per construir-ne de nous, en qualsevol altra llengua. Un plurilingüe és una persona que viatja al país veí i activa tot el seu bagatge lingüístic per comunicar-se amb els seus habitants, encara que no haja estudiat mai la seua llengua, i no es tanca pensant que no els entendrà.

Però un dels prejudicis més devastadors és el de pensar en les llengües en termes d’utilitat o de quantitat. El mite de “aprenc aquesta llengua perquè és més útil” és el que provoca situacions com la que he descrit abans, de famílies que amb tota la bona voluntat deixen de parlar la pròpia llengua perquè creuen que així ajuden els seus fills a integrar-se o els donen una eina que necessitaran en un futur. Totes les llengües són importants i, per a cadascú, no n’hi ha cap de més important que la pròpia o les pròpies. Partim d’aquesta base i obrim la mirada a totes les llengües, perquè la riquesa que aporten va més enllà del que dicta el mercat. Cada aprenentatge que fem en una llengua, per petit que siga, està contribuint a modificar i ampliar els aprenentatges que tenim de totes les llengües que coneixem. Aquesta és la realitat: les llengües s’alimenten i s’enriqueixen entre elles. Aprendre una llengua, la que siga, mai serà temps perdut.